Una reforma que no era urgent

El Consell de Ministres ha remès a les Corts el projecte de llei de l'Impost sobre els Serveis Digitals (que internacionalment es coneix com GAFA tax perquè –sobretot– afecta a empreses com ‘Google', ‘Apple', ‘Facebook' i ‘Amazon').

Aquesta denominació respon al fet que tal com es configura l'impost, poques empreses espanyoles es veuran afectades, ja que exclusivament vindran obligats al seu pagament els grups multinacionals amb un volum de negoci mundial superior a 750 milions d'euros, que tinguin ingressos per serveis digitals a Espanya de més de 3 milions d'euros i el negoci dels quals derivi del tractament de les dades dels usuaris d'internet o les noves tecnologies de la informació.

En aquests casos, les empreses vindran obligades a pagar un 3% dels seus ingressos totals a Espanya.

La proposta del Govern és de les més agressives en l'àmbit internacional. Perquè mentre Espanya es planteja el percentatge del 3%, alguns països han optat per un impost del 2%, i enfront dels 3 milions d'ingressos proposats pel Govern, la majoria dels països que estarien considerant un impost similar l'eleven fins als 25 milions, per sota dels quals no existiria obligació del pagament de l'impost. És important tenir present que el correcte càlcul de l'impost a pagar exigirà “situar” els dispositius i els usuaris, la qual cosa a més d'evidents problemes de privacitat, determinarà una gran complexitat tècnica. En la nostra opinió, no resulta lògic que l'ús puntual o esporàdic que un turista pugui fer del seu telèfon en territori espanyol (per exemple, en un trànsit aeri o en un creuer), justifiqui l'obligació de pagar un impost a Espanya i molt menys el cost d'establir un sistema tècnic que permeti la ubicació de l'usuari. No obstant això, el projecte de llei contempla elevades sancions per a aquelles empreses que no estableixin aquests sistemes de localització.

Però si difícil serà que les empreses digitals situïn a tots els usuaris i els seus dispositius, impossible ens sembla imaginar que l'Administració Tributària sigui capaç de contrastar o verificar aquesta informació. Potser hauria estat més pràctic utilitzar criteris més estables, com ara la residència de l'usuari o el lloc on es lliura el producte de la compra.

L'element més cridaner és el fet que obliga a pagar a les empreses tecnològiques pels serveis que es prestin entre les empreses “germanes” d'un mateix grup. Fins on coneixem, cap país ha arribat tan lluny ni ha plantejat si vulgui aquesta possibilitat, en la nostra opinió perquè resulta contradictòria amb la pròpia configuració de l'impost.

En efecte, si pensem que només estan obligats al pagament de l'impost els grups amb una xifra de negoci “consolidada” de 750 milions i que en aquest import necessàriament “no es consideren” les operacions entre les empreses “germanes” del propi grup, quin sentit té que a l'hora de calcular l'impost a pagar s'incloguin les operacions entre empreses del mateix grup i exclusivament es deixin fora quan la participació sigui del 100%? Sens dubte aquest afany recaptatori de l'impost ha de ser temperat en la tramitació parlamentària.

Considerem que l'impost sobre serveis digitals és clarament un impost defensiu que busca pal·liar el dèficit establint un gravamen del 3% a les vendes que obtenen a Espanya empreses de la mena de les esmentades i l'origen de les quals –agradi o no– és fonamentalment estat unidenca.

Pot pensar-se que és perfectament legítim que el Govern proposi un impost per a “defensar” a les empreses espanyoles enfront de les tecnològiques estrangeres; o fins i tot que es pretengui incrementar la recaptació mitjançant l'establiment d'un tribut que només afecti els estrangers que estan obtenint un benefici amb les dades que conscient o inconscientment cedim en navegar per la xarxa.

Però entendrem que el país d'on són oriündes aquestes empreses tecnològiques no vegi amb bons ulls una evident discriminació de les seves empreses o fins i tot que es  plantejar fer pagar “amb la mateixa moneda” als productes i empreses espanyoles, per exemple, pujant aranzels o limitant les importacions de productes espanyols.

El mes de juliol passat, França va establir un impost similar al que ara planteja el nostre Govern, que amb semblants requisits també feia tributar un 3% les vendes a França de les empreses digitals o tecnològiques. La reacció estatunidenca no es va fer esperar i els Estats Units va plantejar una pujada dels aranzels als productes francesos (formatge, xampany, vi…).

França va ajornar la liquidació de l'Impost Digital. El projecte que el Govern ha remès al Parlament preveu que en aquest primer any 2020 l'impost es pagui al desembre, amb l'objectiu que entre la seva aprovació parlamentària i la data de pagament pugui aconseguir-se un consens internacional.

Potser hauria estat preferible esperar a tenir el consens internacional per a implantar l'impost, sens dubte s'hauria guanyat en visibilitat respecte del possible perjudici que les nostres exportacions als EUA podrien experimentar i podríem posar “les nostres barbes a remullar”.