L'impost català sobre actius no productius

Tanquem 2019 coneixent les xifres del pioner impost a Catalunya que grava com a actius no productius als immobles i actius de luxe com a embarcacions, cotxes de gran cilindrada, aeronaus, joies i objectes d'art i antiguitats de persones jurídiques per al 2017, 2018 i 2019. Han estat 1.425 els contribuents, 4.000 declaracions en total i una recaptació de 2.085.998,56 euros. Perfecte. A primera vista són unes xifres (ridícules) que ens mostren que la immensa majoria d'empreses a Catalunya a penes compten amb actius no productius. Excel·lent notícia, però és aquest impost un bon indicador d'aquesta realitat? La resposta és un no rotund.

Superat el test de constitucionalitat, molts pensàvem que l'impost podia aconseguir un nombre de contribuents considerable, perquè no són pocs els qui posen aquests actius a nom de les seves societats amb la falsa creença que així s'estalviaran impostos. No obstant això, la realitat ha estat una altra. Què ha fallat? Tot apunta a com s'ha interpretat i configurat l'impost, replet d'incoherències.

En primer lloc, perquè la Direcció General de Tributs i Joc, de la qual depèn la Agència Tributária de Catalunya, va decidir excloure de l'impost a les empreses que no realitzen activitats econòmiques o, dit d'una altra manera, a les societats patrimonials.

La raó és que la norma estableix que els contribuents han de tenir objecte mercantil, i això s'ha interpretat en el sentit que realitzin una activitat econòmica, tal com es defineix en la norma de l'impost de societats. Era necessari establir aquesta distinció quan la llei no ho fa? El cas més il·lustratiu d'aquest despropòsit el representa l'activitat de l'arrendament d'immobles que, pel pes específic que té en la nostra economia, sempre ha estat el focus d'atenció per part del legislador i l'Administració tributària. Perquè aquesta activitat es repute com a activitat econòmica la norma exigeix com a requisit necessari que l'entitat compti amb una persona contractada a jornada completa. Per tant, les entitats que es dediquen a l'arrendament d'immobles sense assalariats queden fora. Segons dades de l'INE, això suposa que prop de 25.000 empreses radicades a Catalunya dedicades a l'arrendament d'immobles no tributin per un impost concebut per a fomentar l'ús productiu i rendible dels béns.

Potser una entitat que es dedica a l'arrendament d'immobles no té objecte mercantil pel simple fet de què no disposi d'una persona contractada a jornada completa? Les entitats patrimonials no actuen com la resta en el tràfic mercantil? No deia el preàmbul de la llei que la finalitat de la norma és "aconseguir un cert nivell redistributiu en sotmetre a una major pressió fiscal a les persones jurídiques que tenen un major volum d'actius improductius", així com possibilitar que "intentin utilitzar el seu patrimoni d'una forma més eficient amb la substitució d'actius improductius per uns altres més rendibles"?

La recaptació ha estat ridícula i el tribut planteja en la pràctica molts interrogants

La categoria dels actius improductius definida en la norma també mereix una reflexió. De forma resumida, són actius improductius: (i) els actius cedits gratuïtament a favor de socis (i persones vinculades) per a destinar-los al seu ús privat, tret que constitueixin per al soci renda en espècie; (ii) els actius cedits mitjançant preu a favor de socis (i persones vinculades) per sota del seu valor de mercat, tret que satisfacin un preu de mercat i que aquests treballin de manera efectiva en la societat i percebin una retribució per això superior al preu de la cessió. i (iii) els actius no afectes a l'activitat econòmica, excepte (entre altres excepcions) que tinguin un preu d'adquisició inferior al de les reserves (beneficis no distribuïts) de l'entitat sempre que aquests beneficis derivin de l'exercici d'activitats econòmiques S'entén com a actius afectes els que, com a factor o mitjà de producció, s'utilitzen en l'explotació de l'activitat econòmica.

Són molts els interrogants que es plantegen en la pràctica, principalment sobre la compatibilitat entre les categories, unit a l'element temporal. Posem un exemple amb algunes qüestions:
Una entitat dedicada a l'arrendament amb persona contractada és titular d'un habitatge en expectativa de ser llogada durant el primer semestre, per a finalment arrendar-la al soci la resta de l'any pel seu valor de mercat, abonant aquest la contraprestació.

1. És un actiu no afecte durant el primer trimestre i possible actiu no productiu la resta de l'any si, per exemple, el soci no treballa per a la societat?
2. O es pot entendre que durant el segon semestre és un bé afecte, en actuar com a mitjà de producció en l'explotació de l'activitat i ésser un element generador de rendiments?
3. Si se cedeix gratuïtament al soci durant el primer semestre (sense computar com a renda en espècie), és directament un actiu improductiu per la categoria (i) o es pot defensar que també és un actiu no afecte de la categoria? (iii)
4. Fins a quin punt és preferible, des del punt de vista de l'estalvi fiscal, mantenir l'immoble buit -categoria (iii)-si el preu d'adquisició de l'immoble és inferior a l'import de les reserves amb origen en beneficis empresarials? En cas afirmatiu, té sentit i és conforme amb l'esperit i la finalitat de la norma?
5. I si el preu d'adquisició fos superior, tributaria des del primer euro o per l'excés? Com es concilien les magnituds "preu d'adquisició" i "valor cadastral actualitzat" que constitueix la base imposable de l'impost per als immobles?

Sobre l'excepció als actius no afectes de la pregunta 4 i 5, tornem aquí a la reflexió que fèiem al principi: aquesta regla per a entitats patrimonials mai aplicaria, ja que les reserves presumiblement s'haurien generat amb beneficis que no deriven d'una activitat econòmica. El legislador va incloure aquesta categoria precisament per a evitar que les societats operatives hagin de tributar si compten amb reserves suficients amb origen en beneficis empresarials? Entenem que sí, perquè precisament aquesta categoria, segons el preàmbul de la llei, té "un abast més general", però en canvi aquesta no és la interpretació administrativa.

Sota el meu punt de vista s'ha perdut una magnífica oportunitat per a corregir tot allò que proposava la norma: reduir les desigualtats, redistribuir la riquesa i afavorir el creixement econòmic atesos els principis i finalitats socials, així com evitar les pràctiques d'evasió i elusió fiscal mitjançant el trasllat de patrimoni personal a estructures societàries, sense oblidar la funció recaptatòria.

I sobretot això últim. A pesar que la recaptació en un tribut autonòmic té caràcter secundari i que no es van fer previsions des de la Generalitat, costa creure que les xifres recaptades estiguin a l'altura de l'esperat, sobretot per la tarifa progressiva aprovada i les esmenes que es van fer al text de la proposició de llei, que va eliminar el mínim exempt de 100.000 euros i va suprimir la possibilitat de deduir sobre la quota l'impost sobre els habitatges buits. Tota una declaració d'intencions que s'ha quedat en foc d'encenalls.