El Tribunal Suprem posa fi a les «nòmines opaques» i reforça la transparència salarial

La claredat de la nòmina no s’esgota en l’enumeració dels conceptes retributius.

El Tribunal Suprem, en sentència de 24 de març de 2026 (rec. 13/2025), desestima el recurs de cassació ordinària interposat per l’Ens Públic Empresarial Renfe Operadora contra la sentència de la Sala Social de l’Audiència Nacional de 16 de setembre de 2024. Amb això, confirma l’obligació del Grup Renfe d’aclarir i desglossar en els rebuts de salari els conceptes variables, els endarreriments i les incidències, especificant les dates a les quals corresponen i els dies efectivament abonats en els conceptes salarials fixos.

El litigi té el seu origen en una demanda de conflicte col·lectiu interposada pel sindicat Alternativa Ferroviària (ALFERRO), que afecta la totalitat de la plantilla del Grup Renfe, aproximadament 13.000 treballadors. La demanda identifica tres mancances concretes en els rebuts de salari: en els conceptes de meritació mensual, les nòmines reflectien els dies efectivament meritats només quan corresponien al mes immediatament anterior, no en el cas dels endarreriments; pel que fa als conceptes de meritació superior al mes, els rebuts no indicaven el període de meritació ni si el cobrament era íntegre o parcial en funció de possibles suspensions contractuals com la incapacitat temporal o la vaga; i quant als complements funcionals percebuts per dies o hores, la nòmina es limitava a consignar la clau i l’import, sense identificar la unitat temporal de meritació.

La insuficiència de la presentació davant la comissió paritària.

Renfe sostenia que el model de nòmina havia estat exposat i consensuat en la reunió de la Comissió Paritària del II Conveni Col·lectiu del Grup Renfe, cosa que, al seu parer, el situava dins el marge que l’article 29.1 de l’ET atorga als models pactats amb la representació dels treballadors. El Tribunal Suprem rebutja aquest argument amb precisió: en aquella reunió es va produir únicament una explicació o exposició per part de l’empresa, sense que consti l’adopció d’un acord formal. Sense aquest acord, el bloc normatiu aplicable queda reduït al mateix article 29.1 de l’ET i a les ordres ministerials de 27 de desembre de 1994 i de 6 de novembre de 2014.

Claredat en la meritació, no només en els conceptes.

L’aportació més rellevant de la sentència rau en la distinció que traça entre dues obligacions que l’article 29.1 de l’ET conté de manera separada: la correcta identificació dels conceptes retributius i l’exigència de claredat. La primera estava complerta en les nòmines de Renfe; la segona, no. El Tribunal recorda la seva doctrina continguda en la STS 31/2019, de 17 de gener (rec. 200/2017), en la qual ja va rebutjar que el treballador pogués ser obligat a dur a terme operacions matemàtiques d’una certa complexitat per verificar que percebia la retribució correcta. El principi de transparència que ha de presidir la relació laboral exigeix que la nòmina permeti comprovar els conceptes abonats i el càlcul de cadascun d’ells amb el mínim esforç i sense necessitat de recórrer a registres de dades que l’empresari no hagi comunicat expressament.

El Tribunal enuncia dos criteris operatius que delimiten amb precisió l’estàndard exigible. El primer: la nòmina ha de ser de fàcil comprovació dels conceptes pagats i del càlcul i import de cadascun d’ells realitzant el mínim nombre d’operacions matemàtiques. El segon: no és suficient que el treballador conegui les dades necessàries per verificar la seva retribució si l’empresa no les hi ha comunicat expressament en el mateix rebut. Conèixer els dies de baixa o de vaga no equival al fet que la nòmina els reflecteixi. La càrrega de creuar aquesta informació amb l’import percebut no recau sobre el treballador.

D’aquests dos criteris se n’extreu la conseqüència que la Sala IV formula de manera expressa: l’empresa ha d’incloure en els rebuts de salari aquelles circumstàncies que fan possible el control de la liquidació realitzada per l’ocupador, sense les quals no pot predicar-se la necessària claredat del full salarial. No és una obligació de transparència genèrica; és una obligació de proporcionar en el mateix rebut la informació que permet al treballador verificar que el que cobra és el que li correspon.

El Tribunal rebutja per això l’argument de Renfe segons el qual el treballador podia realitzar els càlculs oportuns a partir de dades que, tot i que coneixia, l’empresa no li havia comunicat a la nòmina. Aquesta al·legació, precisa la Sala, trasllada al treballador l’activitat de control que és responsabilitat administrativa de l’empresa.

Conseqüències per a la pràctica empresarial.

La sentència té un abast que transcendeix l’afer concret resolt pel Tribunal Suprem. Tota empresa que utilitzi un model de nòmina propi —o que l’hagi negociat amb la representació dels treballadors— ha de verificar que els seus rebuts permeten al treballador comprovar la base del càlcul amb el mínim esforç i sense recórrer a registres externs. Això és especialment rellevant en retribucions variables, complements funcionals i liquidacions d’endarreriments, on la nòmina estàndard tendeix a presentar només l’import sense desglossar el període ni la fórmula de càlcul.

No n’hi ha prou que aquest desglossament estigui disponible a petició o que el treballador el pugui obtenir d’altres registres interns. L’obligació de claredat i transparència exigeix que la informació figuri en el mateix rebut, incloent-hi totes aquelles circumstàncies que fan possible el control, sense les quals no pot predicar-se la necessària claredat del full de salaris.