El Tribunal Suprem confirma el dret a no autoinculpar-se en l’àmbit tributari

El Tribunal Suprem, en dues sentències de dates 4-12-2025 i 10-12-2025, ha establert els paràmetres que s’han d’utilitzar per aplicar el dret a no autoinculpar-se en l’àmbit tributari. És cert que, amb anterioritat, el Tribunal Suprem ja havia fet alguna referència a aquesta qüestió, però en aquestes dues sentències el Tribunal Suprem sistematitza de manera molt més concreta i detallada l’aplicació d’aquest dret en les relacions entre els contribuents i l’Administració tributària.

El dret a no autoinculpar-se es troba recollit tant en el Conveni Europeu dels Drets Humans com en la Constitució espanyola. Així, l’article 24 de la Constitució espanyola estableix el dret “a no declarar contra un mateix, a no confessar-se culpable i a la presumpció d’innocència”.

L’aplicació d’aquest dret és indiscutible en l’àmbit penal, però, en canvi, en l’àmbit tributari la situació és més complicada. Tot i que és sabut que en l’àmbit sancionador són aplicables els mateixos principis que en l’ordre penal, cal tenir en compte les especificitats de l’àmbit tributari. En aquest àmbit existeix l’obligació (imposada per llei) dels ciutadans de col·laborar amb l’Administració tributària facilitant qualsevol documentació que tingui transcendència tributària. És a dir, per una banda, la norma obliga un contribuent a facilitar informació a Hisenda (amb la qual aquesta pot dictar la corresponent liquidació i/o sanció), però per una altra, el contribuent té el dret a guardar silenci i a no declarar contra si mateix.

En aquestes dues sentències (en la de 10-12-2025 es reitera el criteri mantingut en la de 4-12-2025), el Tribunal fa referència a aquesta confrontació, analitzant quins límits hi ha a l’obligació de facilitar documentació a Hisenda quan aquesta pot, al seu torn, imposar sancions tributàries gràcies a la documentació facilitada.

Aquestes dues sentències no són favorables als contribuents que van recórrer, però, malgrat això, estableixen uns criteris que, amb tota seguretat, redundaran a favor de l’aplicació efectiva del dret a no autoincriminar-se i obligaran l’Administració tributària a motivar molt millor la imposició de sancions.

A grans trets, podríem dir que el dret a no autoincriminar-se inclou:

• El dret a no declarar contra si mateix.
• El dret a no declarar-se culpable.
• El dret a guardar silenci.

Com ja s’ha apuntat, en l’àmbit tributari el contribuent té l’obligació de col·laborar amb l’Administració tributària. Però aquesta obligació no és absoluta: no significa que tingui l’obligació de confessar. El contribuent sí que té l’obligació d’aportar documentació existent, però no se li pot exigir que elabori explicacions de les quals pugui derivar-se la posterior imposició d’una sanció.

En aquestes sentències es discutia si, en un procediment inspector, el contribuent podia negar-se a aportar factures requerides per l’Agència Tributària, i quines conseqüències tenia en el posterior procediment sancionador el fet d’haver estat obligat a aportar-les sota l’amenaça d’imposició d’una sanció per obstrucció o resistència a l’actuació inspectora. Segons el recurrent, l’obligació d’aportar aquestes factures suposava, en la pràctica, una anul·lació del seu dret a no autoinculpar-se.

El Tribunal Suprem rebutja aquest plantejament i assenyala que tant les factures com la documentació comptable han de ser aportades en compliment d’una obligació legal, i això exclou que es pugui considerar una transgressió del dret del contribuent a no autoincriminar-se.

A més, no va ser la mera aportació de factures el que va desencadenar la imposició de sancions. El que va justificar aquestes sancions eren les discrepàncies entre els documents aportats i la realitat mercantil, comercial i laboral del contribuent, atès que es va comprovar que mancava de mitjans materials i personals per desenvolupar l’activitat en la qual va emetre les factures.

Les sentències realitzen una breu anàlisi del contingut del dret a no autoincriminar-se des del punt de vista del Tribunal Europeu de Drets Humans. Un cop centrada la qüestió, el Tribunal Suprem conclou que l’Agència Tributària només pot utilitzar, per poder imposar sancions tributàries, la documentació:

• Que sigui pública (per exemple, continguda en registres públics)
• Que el contribuent hagi de tenir per obligació legal (factures, comptabilitat)
• Que existeixi amb independència de la voluntat de l’interessat (per exemple, l’obtinguda de requeriments a tercers)
• Que hagi estat aportada voluntàriament pel contribuent en la seva estratègia de defensa

El que no està permès és que s’obligui el contribuent a respondre preguntes de les quals es pugui inferir la seva culpabilitat.

En conseqüència a tot l’anterior, l’Agència Tributària haurà de seleccionar la documentació obtinguda en les actuacions inspectores per determinar quina pot utilitzar per imposar una sanció i quina no pot utilitzar perquè, si ho fes, estaria actuant en contra del dret del contribuent a no autoinculpar-se.

És a dir, a partir d’ara, queda clar que hi haurà documentació que l’Agència Tributària podrà utilitzar per practicar una liquidació tributària, però que, en canvi, no podrà utilitzar per imposar una sanció. Aquesta situació serà un exemple del principi, ja conegut (i aplicable al marge del dret a no autoincriminar-se), que existeixen proves que poden ser suficients per liquidar, però no per sancionar.

En resum, després d’aquestes sentències del Tribunal Suprem, serà encara més important prestar atenció a l’estratègia a seguir en les inspeccions tributàries i en els posteriors litigis tributaris quan pugui haver-hi la possibilitat d’imposició de sancions tributàries.

Finalment, un darrer recordatori: el dret a no autoincriminar-se només opera en l’àmbit sancionador, no en el de practicar liquidacions.