El Tribunal Suprem fixa doctrina sobre l’aixecament del vel tributari: límits a Hisenda

Primera sentència que analitza l’article 43.1.h) de la LGT i estableix límits clars a Hisenda en aquestes derivacions de responsabilitat.

La Sentència del Tribunal Suprem 1314/2025, de 20 d’octubre, marca un punt d’inflexió en dret tributari en analitzar per primera vegada en profunditat l’article 43.1.h) de la Llei General Tributària (LGT) sobre derivació de responsabilitat per “aixecament del vel”. El resultat: el Suprem casa la sentència del TSJ de València i anul·la l’acord de derivació de responsabilitat dictat a l’empara de l’art. 43.1.h) LGT per no haver motivat adequadament la seva decisió.

Què significa “aixecar el vel” societari?

Imaginem una societat com un vel que separa el patrimoni dels socis del patrimoni de l’empresa. Normalment, aquesta separació protegeix els socis de les deutes socials. Tanmateix, quan algú utilitza aquesta “cortina” de manera abusiva per evitar respondre de danys ocasionats o per evitar pagar a Hisenda, els tribunals poden “aixecar el vel” per responsabilitzar directament la persona (soci) que hi ha al darrere.

La reforma de la LGT de 2006 va introduir dues modalitats de responsabilitat subsidiària vinculades a l’aixecament del vel: els apartats g) i h) de l’article 43.1.

L’apartat h), objecte d’aquesta sentència, regula la responsabilitat subsidiària de les societats controlades pels deutors tributaris quan hagin estat creades o utilitzades de manera abusiva o fraudulenta per eludir la responsabilitat patrimonial davant Hisenda. És el cas de l’aixecament del vel “descendent”: a diferència del típic aixecament “ascendent” (anar contra els socis per les deutes de la societat), aquí es va contra la societat per les deutes de qui la controla.

El cas: derivació anul·lada per manca de motivació

Hisenda va declarar la responsabilitat subsidiària d’una societat (A) per deutes d’una altra (B) perquè la primera va adquirir dues finques de la segona quan ja s’estava tramitant un procediment executiu contra aquesta última.

Segons Hisenda, ambdues societats estaven controlades per la mateixa persona física a través de vincles familiars: una directament (com a soci majoritari i administrador) i l’altra indirectament (a través del seu cònjuge i fill).

La pregunta clau: cal declarar que aquella venda era una simulació?

La qüestió d’interès casacional era determinar si, per aplicar l’article 43.1.h) de la LGT, era necessari o no que la compravenda hagués estat declarada prèviament simulada (és a dir, merament aparent, no real).

La resposta del Suprem:

No és necessària la declaració prèvia de simulació dels contractes que ocasionen el buidatge patrimonial. El que és imprescindible és que l’acord de derivació compleixi els requisits de motivació, justificació i acreditació dels pressupòsits legals.

Els cinc requisits de l’article 43.1.h)

El Tribunal estableix per primera vegada les notes rellevants que habiliten aquesta derivació:

1. Existència d’un obligat tributari amb deutes impagats.
2. Que l’obligat tributari tingui el control de la societat o existeixi una voluntat rectora comuna.
3. Que les societats hagin estat creades o utilitzades amb l’ànim d’eludir el compliment de les deutes tributàries.
4. Que es produeixi un buidatge patrimonial per decisió de l’obligat tributari cap a la societat controlada.
5. Element subjectiu: connivència per defraudar el crèdit tributari, essent necessari que l’única finalitat sigui perjudicar Hisenda.

L’exigència de rigor: per què s’anul·la la derivació

El Suprem assenyala que aquesta potestat suposa derogar la personalitat jurídica separada de les societats, i per això és necessari que l’Administració l’exerceixi amb transparència, precisió i claredat. La interpretació i el control de legalitat han de ser rigorosos i estrictes.

Els errors concrets de l’acord d’Hisenda:

El Tribunal detecta que l’acord no recollia amb prou claredat els pressupòsits necessaris:

• Manca d’acreditació del control: La mera relació parental no permet presumir control quan es tracta de societats operatives amb activitat real.
• Error en la identificació del deutor: La derivació es feia per deutes d’una societat com a contribuent, quan l’article 43.1.h) exigeix que siguin deutes de la persona que controla ambdues entitats.
• Manca de prova de la finalitat exclusivament fraudulenta: Les societats tenien activitats empresarials no qüestionades, de manera que no va quedar acreditat que la seva única finalitat fos defraudar Hisenda.

En definitiva, l’acord no satisfà l’exigència de precisió, claredat i detall que requereix aquesta potestat excepcional.

Implicacions pràctiques

Per als contribuents: Aquesta sentència ofereix arguments sòlids per impugnar derivacions insuficientment motivades. Hisenda haurà d’identificar clarament l’obligat tributari, explicar com es materialitza el control (no n’hi ha prou amb llaços familiars), acreditar que l’única finalitat era defraudar i derivar per deutes de l’obligat tributari, no d’altres entitats.

Per a Hisenda: La sentència no tanca la porta a l’aixecament del vel, però exigeix un estàndard de motivació molt més elevat. Les derivacions genèriques o basades en meres presumpcions no superaran el control judicial.

Conclusió

Aquesta resolució es converteix en una referència obligada per analitzar derivacions de responsabilitat per aixecament del vel i per dissenyar estratègies de defensa quan la motivació d’Hisenda sigui insuficient.