El cas Shakira i la residència fiscal: claus de la sentència que qüestiona l’estratègia d’Hisenda

Shakira cantava “Try Everything” —intenta-ho tot— a la banda sonora de la pel·lícula d’animació Zootròpolis. No se m’acut cap expressió més encertada per descriure l’estratègia que sol seguir l’Agència Tributària quan comprova la residència fiscal de contribuents domiciliats a l’estranger: “intentar-ho tot” perquè aquesta residència acabi considerant-se a Espanya.

I així sembla haver passat amb Shakira, segons es desprèn de la recent sentència de l’Audiència Nacional (AN) del 15 d’abril de 2026.

Per situar-nos, la Llei de l’IRPF preveu que la residència fiscal d’un contribuent se situa a Espanya si concorre algun d’aquests tres criteris: (i) vinculació física (permanència en territori espanyol durant més de 183 dies en l’any natural); (ii) vinculació econòmica (el nucli principal o la base de les activitats o interessos econòmics radica a Espanya, de manera directa o indirecta); i (iii) vinculació familiar (presumpció iuris tantum de residència del cònjuge no separat legalment i dels fills menors dependents). En cas de conflicte amb un altre Estat, la qüestió es resol d’acord amb el Conveni per evitar la doble imposició aplicable.

En el cas de l’artista, en acreditar residència en un país sense conveni subscrit amb Espanya, l’anàlisi quedava circumscrit a la normativa espanyola. I la decisió, a més, es reduïa únicament al criteri de permanència: l’Agència Tributària va esmentar l’inici d’una relació sentimental a Espanya, però va quedar acreditat que el 2011 no existia cap vincle familiar (ni cònjuge ni fills) ni tampoc vinculació econòmica —concepte no exempt de debat en molts casos—, atès que l’estructura societària de l’artista i el desenvolupament de la seva activitat es localitzaven clarament fora d’Espanya.

Es tractava, doncs, d’una qüestió de comptar dies i aconseguir que almenys 183 es situessin en territori espanyol. Per a això resulta clau la classificació de dies que va establir el Tribunal Econòmic-Administratiu Central (TEAC) en les seves resolucions de març i abril de 2023, a la qual es remet expressament l’AN:

• (i) dies de presència certificada (acreditats fefaentment)
• (ii) dies presumptes (interpolats raonablement entre dues presències certificades)
• (iii) absències esporàdiques (element accessori addicional).

En l’exercici 2011 de l’artista, l’Administració va acreditar 163 dies de presència combinant dies certificats i presumptes. Va prescindir de l’eficàcia del certificat de residència aportat per la contribuent a l’estranger i va sumar les absències esporàdiques per superar el llindar dels 183 dies i poder considerar-la resident fiscal a Espanya, amb les consegüents implicacions en IRPF i Impost sobre el Patrimoni.

Precisament aquest còmput d’absències esporàdiques és el que rebutja l’AN. Amb bona lògica, la Sala raona que allò esporàdic només ocorre de manera ocasional, aïllada i per períodes breus; una absència superior a 183 dies no compleix cap d’aquests requisits i, si s’admetés, buidaria de contingut el mateix concepte de permanència. Tampoc no es poden invocar criteris volitius —la intenció de viure a Espanya— per qualificar una absència com a esporàdica.

Aquest criteri no és nou: apareix amb claredat en resolucions anteriors del TEAC, en la jurisprudència del Tribunal Suprem (sentències de novembre de 2017 i gener de 2018) i en contestacions a consultes de la Direcció General de Tributs. Aquesta sentència el reforça i, caldria esperar, hauria d’orientar l’actuació de l’Administració Tributària en casos similars a partir d’ara.

Pel que fa a l’exercici 2011 de l’artista, queda per veure si el cas es pot considerar tancat o si l’Administració recorrerà la sentència en cassació davant del Tribunal Suprem —un camí que no es presenta senzill per a l’Advocacia de l’Estat—. Però, de moment, tal com diu la cançó esmentada, Shakira no es va rendir (“I won’t give up, I won’t give in”), i l’Audiència Nacional li ha donat la raó.