El TJUE qüestiona la figura de l’indefinit no fix en l’ocupació pública espanyola

L’Advocat General del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, Rimvydas Norkus, ha presentat les seves conclusions en un cas que podria marcar un abans i un després en la situació laboral de milers de treballadors públics espanyols. L’assumpte, conegut com a Obadal, aborda una problemàtica que afecta prop del 30% dels empleats del sector públic espanyol: la figura del treballador indefinit no fix.

Aquesta situació jurídica, creada per la jurisprudència espanyola per respondre als abusos en la contractació temporal pública, es troba ara sota l’escrutini del màxim tribunal europeu. Les conclusions de l’Advocat General ofereixen una perspectiva crítica sobre si les mesures espanyoles compleixen efectivament amb les exigències del Dret europeu en matèria de protecció laboral.

Espanya presenta una de les taxes més altes de temporalitat en l’ocupació pública de la Unió Europea. Segons les dades presentades, aproximadament el 32,8% dels treballadors del sector públic espanyol tenen contractes de durada determinada. Aquesta xifra reflecteix un problema estructural que el país ha intentat abordar mitjançant successives reformes legislatives des de 2014.

El cas que ha arribat al Tribunal de Justícia il·lustra perfectament aquesta problemàtica. TJ, una treballadora que porta més de nou anys exercint funcions de cuidadora en un centre educatiu públic, ha tingut sis contractes de durada determinada consecutius des de 2016. La seva situació va ser declarada com a “indefinida no fixa” pels tribunals espanyols, reconeixent així l’ús abusiu de contractes temporals.

La figura de l’indefinit No Fix

La categoria d’“indefinit no fix” és una construcció jurisprudencial espanyola única a Europa. Aquesta figura va sorgir davant la impossibilitat legal de convertir automàticament en fixes els treballadors víctimes d’abús temporal en el sector públic, a causa dels principis constitucionals d’igualtat, mèrit i capacitat que regeixen l’accés a l’ocupació pública.

Els treballadors indefinits no fixos mantenen la seva relació laboral fins que la plaça es cobreixi definitivament mitjançant el procediment reglamentari corresponent. Durant aquest període, gaudeixen dels mateixos drets que el personal fix en termes de remuneració i promoció professional, però manquen de l’estabilitat en l’ocupació pròpia dels contractes fixos.

El Marc Jurídic Europeu: La Directiva sobre Treball de Durada Determinada

L’anàlisi es basa en la Directiva 1999/70/CE i el seu Acord Marc sobre el Treball de Durada Determinada. Aquest instrument legal té com a objectiu fonamental evitar els abusos derivats de la utilització successiva de contractes temporals i protegir els treballadors de la precarització laboral.

La clàusula 5 de l’Acord Marc estableix dos tipus de mesures: preventives, per evitar els abusos abans que es produeixin, i sancionadores, per actuar quan ja s’ha produït un ús abusiu. Mentre que les mesures preventives són obligatòries per als Estats membres, les sancionadores han de ser “efectives, dissuasòries i proporcionades” segons la jurisprudència del Tribunal de Justícia.

L’Advocat General subratlla que les mesures nacionals han de complir dues condicions fonamentals: sancionar degudament l’abús i eliminar les conseqüències de la violació del Dret de la Unió. Aquestes condicions tenen caràcter acumulatiu, essent l’eliminació de les conseqüències l’autèntica “raó de ser” de la normativa europea.

Anàlisi Crític de les Mesures Espanyoles La Conversió en Indefinit No Fix: Solució o Perpetuació del Problema?

L’Advocat General adopta una posició crítica respecte a la figura de l’indefinit no fix com a mesura sancionadora efectiva. Argumenta que convertir una sèrie de contractes temporals en un altre contracte igualment temporal, la durada del qual depèn de l’arbitri de l’Administració, no constitueix una sanció adequada a l’abús.

Aquesta conversió, segons les conclusions, “no permet, per si sola, posar fi a l’ús abusiu de successius contractes de durada determinada” i pot prolongar-se durant diversos anys abans que l’abús finalitzi efectivament. El fet que la condició d’indefinit no fix només pugui reconèixer-se mitjançant resolució judicial agreuja aquesta situació.

La normativa espanyola preveu una indemnització de vint dies per any de servei, amb un màxim de dotze mensualitats, per als treballadors indefinits no fixos quan s’extingeix la seva relació laboral. L’Advocat General considera aquesta compensació clarament insuficient per als casos més greus d’abús temporal.

Les conclusions indiquen que aquesta indemnització “no permet una reparació proporcionada i efectiva en les situacions d’abús que superin una determinada durada en anys”. Fins i tot l’alternativa proposada de trenta dies per any amb un límit de vint-i-quatre mensualitats es considera inadequada per garantir la reparació íntegra del perjudici sofert.

El Règim de Responsabilitat: Més teòric que Pràctic

El sistema espanyol de responsabilitat administrativa per l’ús abusiu de contractes temporals també rep crítiques severes. L’Advocat General considera que les disposicions nacionals tenen “un grau d’ambigüitat i d’abstracció tal” que no resulten efectives ni dissuasòries.

Les xifres presentades pel Govern espanyol —més de mil dues-centes inspeccions en cinc anys amb només cent actes d’infracció— no demostren l’eficàcia del sistema. La Comunitat de Madrid va reconèixer en la vista que no tenia constància de cap procediment de responsabilitat iniciat contra ella per aquests motius.

La Llei 20/2021, que estableix processos d’estabilització de l’ocupació pública, tampoc satisfà les exigències europees segons l’Advocat General. Tot i que aquests processos donen valor determinant a l’experiència prèvia dels treballadors temporals, continuen essent insuficients com a única mesura sancionadora.

El problema fonamental és que aquests processos estan oberts també a candidats que no han estat víctimes d’abús temporal, i el seu resultat és incert. A més, no garanteixen la reparació del perjudici sofert durant anys de precarietat laboral.

Les conclusions estableixen que una mesura sancionadora efectiva ha de permetre la reparació íntegra del perjudici sofert pel treballador. Això implica que no pot fixar-se un límit màxim a la indemnització si es vol compensar adequadament tots els casos d’abús, inclosos els més greus.

El càlcul de la indemnització ha de considerar la situació individual del treballador i la durada específica de l’abús. En casos on l’incompliment s’ha prolongat durant dècades, les indemnitzacions taxades resulten clarament insuficients.

Perquè un règim de responsabilitat sigui efectiu, ha de ser “concret, previsible i aplicable en la pràctica”. No pot limitar-se a una mera possibilitat abstracta o teòrica. El sistema ha d’incloure sancions reals per als responsables de l’abús, no només mesures compensatòries que recauen sobre l’erari públic.

Quan s’opta per la conversió en contracte fix com a mesura sancionadora, aquesta ha d’aplicar-se “en un termini raonable”. La conversió no pot constituir per si sola una mesura efectiva per a treballadors que han encadenat contractes temporals durant períodes especialment prolongats.

Implicacions i Perspectives Per als Treballadors Afectats

Les conclusions de l’Advocat General ofereixen esperança als milers de treballadors indefinits no fixos a Espanya. Si el Tribunal de Justícia segueix aquestes recomanacions, podria obligar Espanya a reformar substancialment el seu sistema de protecció contra l’abús temporal en el sector públic.

Els treballadors podrien tenir dret a indemnitzacions més substancials que reflecteixin realment el perjudici sofert durant anys de precarietat. També es reforçarien els mecanismes de responsabilitat administrativa per dissuadir futurs abusos.

Les administracions públiques espanyoles haurien de revisar profundament les seves pràctiques de contractació temporal. Haurien d’implementar sistemes més efectius de control i sanció interna, així com accelerar els processos d’estabilització de l’ocupació.

El cost econòmic podria ser significatiu, especialment si s’eliminen els límits màxims de les indemnitzacions per abús temporal. Això podria actuar com un incentiu poderós per reduir efectivament la temporalitat abusiva.

L’ordenament jurídic espanyol podria requerir reformes legislatives importants per alinear-se amb les exigències europees. La figura de l’indefinit no fix, tal com està configurada actualment, podria necessitar una revisió profunda o fins i tot la seva substitució per altres mecanismes més efectius.

Les conclusions de l’Advocat General Norkus representen una crítica sistemàtica i fonamentada del model espanyol de gestió de la temporalitat en l’ocupació pública. La seva anàlisi revela les insuficiències d’un sistema que, malgrat les bones intencions, no aconsegueix proporcionar una protecció efectiva contra els abusos temporals.

La proposta de resposta al Tribunal de Justícia és clara: Espanya pot mantenir els seus principis constitucionals d’accés a l’ocupació pública, però ha d’establir mesures realment efectives, dissuasòries i proporcionades per sancionar l’abús temporal. Això inclou sistemes de reparació íntegra del perjudici sense límits màxims artificials i mecanismes de responsabilitat administrativa realment operatius.

El cas Obadal podria marcar un punt d’inflexió en la lluita contra la precarietat laboral en el sector públic espanyol. La seva resolució definitiva per part del Tribunal de Justícia serà seguida amb atenció no només a Espanya, sinó a tota la Unió Europea, on la temporalitat abusiva continua essent un desafiament persistent per a la protecció dels drets laborals.

La decisió final del Tribunal de Justícia, prevista per als pròxims mesos, determinarà si Espanya ha d’emprendre una reforma profunda del seu sistema o si les mesures actuals, amb possibles ajustos menors, poden considerar-se suficients per complir amb les exigències del Dret europeu.