Nova doctrina del Tribunal Suprem sobre les participacions socials sense dret de vot.

Les participacions socials sense dret de vot són una figura reconeguda i regulada pels articles 98 a 103 de la Llei de societats de capital (d’ara endavant, la «LSC»).

Així, de conformitat amb l’article 98 LSC, les societats de responsabilitat limitada poden crear participacions socials sense dret de vot per un import nominal que no superi la meitat del capital social.

Aquestes participacions socials atorguen al seu titular una sèrie de privilegis, com ara el dret a un dividend anual mínim, que s’ha de percebre amb independència del dividend ordinari que s’acordi distribuir (art. 99 LSC), així com privilegis en cas de reducció de capital per pèrdues (art. 100 LSC) i en la quota de liquidació (art. 101 LSC).

El Tribunal Suprem, arran d’un supòsit concret, s’ha pronunciat i ha establert doctrina en les recents sentències de 20 de març i 24 de juny de 2026 sobre el dret al dividend anual mínim i sobre el moment en què s’han d’entendre produïdes les conseqüències previstes legalment en cas de manca de percepció d’aquest dividend. Aquestes conseqüències són: (i) que el dividend mínim s’haurà de satisfer dins dels cinc exercicis següents, i (ii) que, mentre no es satisfaci aquest dividend mínim, el titular tindrà dret de vot en igualtat de condicions que la resta de socis titulars de participacions ordinàries.

En el cas examinat, ens trobem davant d’una societat de responsabilitat limitada els socis de la qual van acordar, en una junta celebrada el març de 2018, crear participacions socials sense dret de vot. Posteriorment, es va permetre al titular d’aquestes participacions exercir el dret de vot en una junta celebrada el març de 2019, sota la premissa que no havia percebut el dividend mínim corresponent. Els acords adoptats van ser impugnats precisament a causa de la incidència del vot favorable d’aquest soci titular de participacions sense dret de vot.

Els recurrents al·legaven que, si aquest soci no havia percebut el dividend mínim, era perquè els comptes anuals corresponents a l’exercici 2018 encara no havien estat formulats, atès que l’òrgan d’administració es trobava encara dins del termini legal per fer-ho i la junta general de socis també es trobava dins del termini per aprovar-los. És a dir, sostenien que no es podia considerar que el dividend mínim hagués deixat de ser abonat, ja que encara no havia arribat el moment a partir del qual aquest resultaria exigible.

Davant d’aquesta situació, el Tribunal Suprem reconeix l’existència de dos possibles escenaris. El primer és aquell en què, en la junta anterior d’aprovació dels comptes anuals, el soci ha percebut el dividend mínim; en aquest cas, no podrà exercir el dret de vot en les juntes posteriors. El segon és aquell en què, en la junta corresponent a l’aprovació dels comptes anuals, no s’ha acordat el repartiment del dividend mínim; en aquest cas, sí que podrà exercir el dret de vot en les juntes següents en igualtat de condicions amb la resta de socis titulars de participacions ordinàries.

Ara bé, el supòsit objecte d’enjudiciament presenta la particularitat que, si el titular de les participacions socials sense dret de vot no havia percebut el dividend mínim, això es devia únicament —en principi— al fet que els comptes anuals encara no havien estat aprovats.

Per aquest motiu, el Tribunal Suprem estableix que la mera manca de pagament del dividend mínim no és suficient per si sola. En paraules del mateix Tribunal:

«Cal que no hagi percebut el benefici mínim perquè no hi hagués beneficis distribuïbles, i perquè això pugui afirmar-se és necessari que, una vegada finalitzat el primer exercici econòmic afectat per aquest dret al dividend mínim, els comptes anuals aprovats per la junta mostrin la inexistència de beneficis distribuïbles.»

D’aquesta manera, si encara no s’ha produït l’aprovació dels comptes anuals —sempre que la societat es trobi dins del termini legal per fer-ho—, no es podrà considerar que el dividend mínim exigible no ha estat percebut en contra del que estableix la llei (atès que encara no s’ha pogut determinar si existeixen beneficis distribuïbles). En conseqüència, no operarà l’excepció prevista a l’article 99.3 LSC que permet al soci exercir excepcionalment el dret de vot.

Finalment, a la vista dels arguments exposats, el Tribunal conclou que, en el cas examinat, el titular de les participacions sense dret de vot no tenia dret a exercir el vot en la junta del març de 2019.

A continuació, el Tribunal aplica l’anomenat test de resistència previst a l’article 204.3 LSC, comprovant si el vot invàlid va resultar determinant per assolir la majoria exigida en els acords impugnats pels recurrents. En aquest cas, un cop exclosos els vots invàlids, no s’assolia la majoria necessària per considerar l’acord vàlidament adoptat, motiu pel qual procedia estimar la impugnació.

D’aquesta manera, el Tribunal Suprem aclareix diversos aspectes pràctics dels privilegis associats a les participacions socials sense dret de vot i les possibles implicacions que aquests poden tenir tant en l’adopció d’acords socials com, si escau, en la seva posterior impugnació.