El desequilibri patrimonial en les fundacions llacuna legal?

De conformitat amb el que es preveu en la Llei de Societats de Capital, davant el desequilibri patrimonial, els administradors de la societat estan obligats a convocar la junta general, en el termini de dos mesos, perquè aquesta adopti l'acord de dissolució o les mesures necessàries per a revertir la situació de desequilibri. En el cas d'incomplir aquesta obligació, la Llei de Societats de Capital, en el seu article 367, preveu que els administradors responguin solidàriament de les obligacions socials posteriors a l'esdeveniment de la causa de dissolució.

Com ha vingut reconeixent la doctrina i la jurisprudència, la Llei de Societats de Capital estableix, per a aquest supòsit, una sort de responsabilitat objectiva o quasi objectiva per als administradors de les societats.

No obstant això, aquesta situació té un tractament distint quan la persona jurídica que es troba en situació de desequilibri patrimonial és una fundació. I és precisament aquesta singularitat la que ens interessa posar en relleu en el present article.

D'entrada, seria lògic pensar que la normativa d'aplicació a les fundacions contempla un règim anàleg al de la Llei de Societats de Capital. Res més lluny de la realitat. Ni la normativa estatal ni el Llibre Tercer del Codi Civil de Catalunya, relatiu a les persones jurídiques, contemplen obligació o cap responsabilitat objectiva quan la situació de desequilibri patrimonial afecta a aquesta mena d'entitats.

Així, l'article 31 de la Llei 50/2002, de Fundacions i l'article 335-4 del Codi Civil de Catalunya, que enumeren les causes d'extinció i dissolució de les fundacions, respectivament, no inclouen el desequilibri patrimonial en els seus respectius llistats de causes. Tampoc es contempla en la normativa aplicable cap obligació expressa de revertir la situació o d'iniciar el procés de dissolució de la fundació, ni es desprèn responsabilitat alguna associada a l'actuació dels patrons en aquesta situació.

Dit això, convé destacar l'article 22 del Reglament de fundacions de competència estatal, que estableix el següent “quan durant dos exercicis consecutius s'apreciï en els comptes anuals d'una fundació, una reducció greu dels seus fons propis que posi en risc la consecució dels seus fins, el protectorat podrà requerir al patronat a fi que adopti les mesures oportunes per a corregir la situació”.

Aquesta previsió de l'article 22 és el més semblant al règim de la Llei de Societats de Capital que podem trobar en la normativa aplicable a les fundacions. No obstant això, en el citat article no s'especifiquen les mesures a adoptar, tampoc es qualifica la disminució greu dels fons propis com a causa de dissolució i, finalment, no es preveu cap responsabilitat per als patrons per no haver adoptat les mesures oportunes. A més, les mesures a adoptar sembla que han de ser requerides pel protectorat, que a més té la potestat de no dir res.

Davant l'absència d'un règim equivalent, podria plantejar-se l'aplicació analògica del règim de la Llei de Societats de Capital. No obstant això, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en la seva sentència de 17 de setembre de 2009, s'ha pronunciat sobre aquesta qüestió indicant, d'un costat, que no existeix identitat de raó o similitud jurídica i, de l'altre, que no existeix llacuna legal o cap buit normatiu, excloent així la possibilitat d'aplicar als patrons el règim de responsabilitat per deutes dels administradors de les societats de capital.

Quant a la falta d'identitat de raó o similitud jurídica entre les societats de capital i les fundacions, la referida sentència destaca dues notes diferenciadores entre tots dos tipus d'entitats: la persecució de fins d'interès general i l'absència d'ànim de lucre. Segons el tribunal, aquestes dues característiques pròpies de les fundacions fan que la similitud jurídica que es requereix per a l'aplicació analògica no pugui ser apreciada.

Pel que fa la llacuna o buit legal, s'indica el següent “el fet que el règim de responsabilitat dels patrons de les fundacions no sigui el mateix que el dels gestors de les societats de capital, no significa que la d'aquells es trobi limitada a la reparació de danys i perjudicis que s'haguessin pogut irrogar per a la fundació a conseqüència de la seva actuació negligent, ja que també els és eventualment exigible la responsabilitat individual en l'ordre penal (…) o en l'ordre concursal (…).” És a dir, el tribunal entén que no hi ha llacuna legal, sinó simplement un règim de responsabilitat aplicable als patrons distint al dels administradors de les societats. S'apunta que el règim d'aplicació als patrons es regula en l'ordenament jurídic en el seu conjunt, que articula un sistema de responsabilitat civil per danys, responsabilitat penal o responsabilitat concursal, entre altres, i que fa innecessària l'aplicació analògica del règim de responsabilitat dels administradors.

Com apuntat, el desequilibri patrimonial en les fundacions no genera per se l'obligació d'adoptar mesures dirigides a restablir la situació o a dissoldre la fundació, ni es deriva responsabilitat objectiva per als patrons. Significa això que no se'ls pot exigir responsabilitat? Doncs bé, en seu de desequilibri patrimonial sembla que no es pot exigir responsabilitat als patrons, o almenys no per la mateixa via “directa” que als administradors de les societats. Qüestió distinta seria que la situació de desequilibri produís un mal a la fundació o a un tercer, i en aquest cas, caldria exercir l'acció de responsabilitat en interès fundacional per part del subjecte legitimat corresponent.

Dit això, cal tenir en compte que el desequilibri patrimonial pot derivar en la insolvència i que els patrons sí que poden ser responsables des d'una perspectiva concursal. Així, com a persones jurídiques, la Llei Concursal resulta d'aplicació també a les fundacions, que poden declarar-se en concurs. Això significa que resulta d'aplicació als patrons el règim de responsabilitat concursal previst en la citada Llei. Simplement cal entendre referides als patrons les referències als administradors que conté la Llei Concursal. En aquest sentit, els patrons seran responsables si el concurs de la fundació és qualificat de culpable, és a dir, quan en la generació o agreujament de l'estat d'insolvència hagués mediat dol o culpa greu dels patrons.

Amb tot, la nostra recomanació és adoptar, en fase de desequilibri patrimonial i sense necessitat d'esperar a la fase d'insolvència -màximament si aquesta es vol evitar- totes les mesures convenients per a corregir aquesta situació de pèrdues, actuant amb la diligència d'un representant legal o d'un bon administrador que la normativa de fundacions pressuposa al càrrec de patró. Tot això amb l'objectiu d'evitar arribar a l'estat d'insolvència de la fundació que requeriria instar el concurs d'aquella.

Encara que el desequilibro en les fundacions no exigeixi d'una reacció específica per part del patronat ni porti associat un règim de responsabilitat objectiva com el de l'article 367 de la Llei de Societats de Capital, la conclusió que pot extreure's d'aquest supòsit és que convé que els patrons actuïn de manera diligent, tenint en compte que poden ser responsables dels danys causats a la fundació, enfront de tercers, i que a més poden ser responsables en seu concursal. Així, a pesar que la normativa, de manera més o menys encertada, no contempli lligar en curt als patrons, convé avançar-se als esdeveniments i reaccionar a temps davant una situació de pèrdues.