Una sanció manifestament il·legal

Considera que constitueix una clàusula abusiva tipificada com a infracció l'article 47.1.j) del TRLGDCU.

La resolució sancionadora té per provat que "Les aeronaus [...] model Airbus A320, tenen una capacitat màxima de 180 passatgers i una capacitat limitada d'emmagatzematge en els compartiments superiors. En efecte, la configuració estàndard d'aquests avions permet emmagatzemar al voltant de 80 a 85 maletes de cabina en els compartiments superiors, de màxim 10 kg i dimensions 55x40x20 cm.

Per tant, si la quantitat de maletes de cabina excedeix la capacitat disponible en els compartiments superiors, [la companyia aèria] es veu obligada a facturar les peces d'equipatge restants i emmagatzemar-les en el celler de l'avió, la qual cosa, d'acord amb la informació facilitada, pot ocasionar retards i ha estat el principal motiu per a la implementació de la política d'equipatge de mà".

Aquesta política consisteix en el transport gratuït en cabina, sota el seient davanter d'un equipatge les dimensions del qual oscil·len entre 40x20x30 i els 35X20X20 cm. I el transport en els compartiments superiors, mitjançant el pagament d'un suplement, d'un equipatge de superiors dimensions.

Des del punt de vista exclusivament jurídic la resolució sancionadora és creditora de serioses crítiques.

Sorprèn, en primer lloc, no sols la duresa de la sanció, sinó simplement la seva imposició, quan la pròpia resolució reconeix que "no existeix cap procediment del Tribunal Suprem sobre el caràcter abusiu del cobrament d'un sobre cost per equipatge de mà [...] existint únicament sentències de jutjats unipersonals els pronunciaments dels quals no segueixen una línia jurisprudencial única". És a dir, se sanciona un comportament que es fonamenta en una interpretació raonable de la norma per les companyies, coincident amb la realitzada per bona part de les jurisprudència menor, i que fins a la data no ha estat corregida -tampoc confirmada- pel Tribunal Suprem.

En segon lloc la resolució realitza una interpretació desviada de la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (Sala Quinta) de 18 de setembre de 2014 (Assumpte Vueling), i de l'informe de l'Advocat General que -com amicus fori- la va precedir.

En contra del que se sosté en la resolució sancionadora, el Tribunal no va assumir el criteri de l'Advocat General contrari a "admetre el principi, ni tan sols in futurum, del pagament per l'equipatge de cabina". L'Advocat General el fonamentava en què "poder portar amb si i sota custòdia personal els objectes que es consideren més valuosos o indispensables està relacionat amb la dignitat de la pròpia persona".

Compartim aquesta consideració, però no l'efecte que l'Advocat General pretén derivar d'ella. Una cosa són els "efectes personals", és a dir els que es consideren "més valuosos o indispensables", vinculats amb la dignitat humana, i una altra diferent, i més àmplia, l'equipatge no facturat que viatja en cabina.

En això coincideix el TJUE quan afirma, requisits de seguretat a part, que l'equipatge de mà ha de considerar-se, "en principi", és a dir no en tots els casos, "un element indispensable del transport dels passatgers i [...] el seu transport, per consegüent, no pot ser objecte d'un suplement de preu, sempre que aquest equipatge respongui a les exigències raonables relatives al seu pes i dimensions." El que suposa, a *sensu contrari, que pot cobrar-se per l'equipatge en cabina de determinat pes i dimensions.

En tercer lloc, la resolució sancionadora pretén imposar a tots els viatgers el servei no sol·licitat de transport d'equipatge en cabina. El que vulnera l'article 89.4 TRLGDCU. Servei el pagament del qual, òbviament, es carregaria a tots els viatgers en el bitllet bàsic. Entre ells als qui viatgen només amb un embalum sota el seient davanter, o només amb aquest i amb equipatge facturat en celler.

Es configura així un servei gratuït de prestació obligatòria que, a més, no pot donar-se a tots els viatgers, atès que només existeix espai en els compartiments superiors per a una mica menys de la meitat dels viatgers.

La Comissària Europea de Transports ha reconegut, quan no promogut, la política de desagregació de prestacions, de manera que cada passatger pagui pel que realment utilitza. Política alienada amb la del legislador comunitari que "els sistemes de preus no han de comportar explícitament que determinades categories de clients carreguin amb els costos de les intervencions que afectin altres categories de clients" (Directiva 2019/944).

Certament la sanció constitueix un mal servei als drets dels viatgers que el Ministeri afirma defensar.

Accés a l'article publicat al Diari Expansión (disponible en castellà)