STS 1129/2026, de 13 de juliol: el Tribunal Suprem exigeix dany efectiu per reclamar per infracció del deure de lleialtat

La STS núm. 1.129/2026, de 13 de juliol, desestima l'acció social de responsabilitat exercida contra un administrador i director general que va contractar en exclusiva amb una societat vinculada sense que constés autorització expressa prèvia del consell d'administració, en no haver-se acreditat que els serveis s'haguessin facturat per sobre del preu de mercat.

La Sala Primera del Tribunal Suprem estableix que la infracció del deure de lleialtat, fins i tot quan hi concorren operacions amb parts vinculades realitzades sense autorització prèvia expressa, no genera automàticament responsabilitat si no s'acredita un perjudici real per al patrimoni social. Així mateix, rebutja que es pugui reconvertir en cassació una pretensió de danys per «sobrepreu» en una reclamació de restitució de l'enriquiment injust de l'administrador, quan aquesta segona acció no va ser articulada en la demanda.

Conseqüències:

• Desestimació de l'acció social de responsabilitat exercida per un import de 399.281,87 € en concepte de sobrepreu en operacions amb part vinculada.
• Confirmació de la sentència absolutòria de l'Audiència Provincial de Barcelona (Secció 15a).
• Condemna en costes al recurrent en cassació.
• Qüestió pendent de resolució substantiva: l'abast de l'acció de restitució de l'enriquiment injust de l'article 227.2 LSC.

Origen:

PONGO SELF STORAGE, S.L. (abans LOOK THE BOX, S.L., d'ara endavant "LTB"), societat dedicada a l'adaptació i comercialització de mòduls d'emmagatzematge (self-storage), va ser constituïda el gener de 2015 amb participació majoritària d'EMESA CORPORACIÓN EMPRESARIAL, S.L. (51%). En virtut de l'acord de socis, el Sr. Moises —soci i administrador de BOX INFINITI SELF STORAGE, S.L. (10% del capital)— va ser nomenat director general de LTB i apoderat general per a operacions de fins a 15.000,00 €.

Per a l'adaptació dels onze centres de self-storage que LTB explotaria entre 2015 i 2018, el Sr. Moises va contractar en exclusiva RUTA WIN, S.L., societat de la qual era soci i administrador únic, sense que constés autorització expressa prèvia del consell d'administració de LTB, si bé l'Audiència Provincial va considerar acreditada la seva ratificació posterior per aquest òrgan. Les operacions amb aquesta part vinculada no es van informar en els comptes anuals dels exercicis 2015 i 2016.

LTB va exercir l'acció social de responsabilitat a l'empara dels articles 225, 227 i 238 LSC, reclamant 600.232,72 € per infracció del deure de lleialtat: 399.281,87 € en concepte de sobrepreu abonat a Ruta Win (un 30% per sobre del preu de mercat, segons el perit de la demandant) i 81.838 € per retribucions indegudes a Box Infiniti. Aquesta darrera partida va ser desestimada en apel·lació per manca de legitimació passiva de Box Infiniti, pronunciament que no va ser recorregut i que, per tant, va quedar ferm; el recurs de cassació resolt pel Tribunal Suprem va versar únicament sobre la partida del sobrepreu.

Anàlisi de la sentència:

El Tribunal Suprem, Sala del Civil (Sala Primera), va dictar sentència el 13 de juliol de 2026 (Ponent: Excma. Sra. Núria Auxiliadora Orellana Cano), desestimant tant el recurs extraordinari per infracció processal com el recurs de cassació interposats per LTB contra la sentència de l'Audiència Provincial de Barcelona que havia absolt els demandats.

El conflicte societari:

El litigi trau causa d'un conflicte entre el soci majoritari (Emesa, 51%) i els socis minoritaris lligats al director general (Box Infiniti i el Sr. Moises, amb un 30% conjunt), en el context d'una joint venture per explotar centres de self-storage. El Sr. Moises, en exercici de les seves funcions de director general i fent ús del seu poder general, va contractar Ruta Win —societat de la qual era soci i administrador únic— com a proveïdor exclusiu per a les obres d'adaptació dels mòduls. Aquesta contractació, que es va prolongar des de l'inici de l'activitat, no va ser objecte d'autorització expressa prèvia del consell d'administració, si bé l'Audiència Provincial va considerar que el consell coneixia la vinculació i que la contractació va quedar ratificada a posteriori per aquest òrgan.

Les tres instàncies:

El Jutjat Mercantil núm. 5 de Barcelona va estimar parcialment la demanda i va condemnar solidàriament el Sr. Moises i Box Infiniti a abonar 481.119,87 €, identificant el dany amb el sobrecost derivat de la innecessària intermediació de Ruta Win.

La Secció 15a de l'Audiència Provincial de Barcelona va revocar aquesta sentència i va desestimar íntegrament la demanda. Va apreciar la manca de legitimació passiva de Box Infiniti, en no acreditar-se la seva condició d'administradora de fet. Pel que fa al Sr. Moises, encara que va confirmar que la contractació de Ruta Win constituïa una operació vinculada subjecta a l'art. 229.1.a) LSC, va considerar que havia quedat ratificada pel consell d'administració. En tot cas, va descartar l'existència de dany en concloure, sobre la base de la prova pericial, que els treballs van ser facturats a preu de mercat.

Les qüestions jurídiques analitzades:

A. El dany com a pressupòsit inexcusable de l'acció social.

El Tribunal Suprem confirma la doctrina establerta a la STS 449/2025, de 20 de març: en l'estructura de l'acció social de responsabilitat, l'incompliment del deure de lleialtat ha d'haver ocasionat un perjudici a la mateixa societat. La infracció formal del règim de conflictes d'interès —fins i tot l'absència d'autorització expressa prèvia conforme a l'article 230 LSC— és jurídicament irrellevant si no s'acredita que la societat hagi patit un dany efectiu.

Aquesta conclusió determina que el Tribunal no arribi a pronunciar-se sobre les qüestions de fons que el recurs plantejava amb més interès doctrinal —si la dispensa o la seva ratificació exigeixen ser expresses, quin òrgan és competent per atorgar-les, i si el coneixement dels consellers sobre el conflicte equival a consentiment tàcit— ja que la seva anàlisi mancaria d'«efecte útil» en absència de dany acreditat.

B. La distinció entre "sobrepreu" i "sobrecost": rebuig de la seva autonomia.

La recurrent va intentar sustentar el dany distingint entre el sobrepreu (diferència entre el preu facturat i el de mercat) i el sobrecost (cost addicional derivat de la intermediació de Ruta Win, amb independència del preu). Argumentava que la interposició d'una societat sense treballadors propis suposa, per se, un dany in re ipsa per a LTB, equivalent al benefici obtingut per la intermediària.

El Tribunal Suprem rebutja aquesta distinció per considerar-la «artificiosa»: si la facturació va ser a preu de mercat i LTB no va pagar més del que hauria costat contractar directament, no existeix dany rescabalable, sigui quina sigui la denominació conceptual que se li atribueixi. El mer benefici obtingut per Ruta Win en la intermediació no determina per se l'existència d'un perjudici per a la societat. A això s'hi suma una raó processal: el motiu es plantejava per la via del recurs extraordinari per infracció processal, i la valoració de la prova pericial realitzada pel tribunal d'instància només és revisable en cassació quan incorre en error patent o arbitrarietat, cosa que el Tribunal Suprem descarta en aquest cas.

C. L'abast de l'article 227.2 LSC i la restitució de l'enriquiment injust.

El segon motiu de cassació invocava l'article 227.2 LSC, conforme al qual la infracció del deure de lleialtat no només genera l'obligació d'indemnitzar el dany causat al patrimoni social, sinó també la de retornar a la societat l'enriquiment injust obtingut per l'administrador. La recurrent sol·licitava que es condemnés el Sr. Moises a restituir el benefici net obtingut per Ruta Win mitjançant la seva tasca d'intermediació, amb independència de si va existir sobrepreu.

El Tribunal Suprem desestima el motiu per una raó estrictament processal: la restitució de l'enriquiment injust no va ser demanada en la demanda, que únicament va reclamar el sobrepreu abonat per sobre del valor de mercat. Reconvertir en cassació la pretensió de danys en una reclamació d'enriquiment injust vulneraria el principi de congruència. La Sala s'absté expressament de resoldre la qüestió de fons —si aquesta acció es pot exercir de manera autònoma o acumulada a l'acció social de responsabilitat—, deixant obert un front de litigació de primer rang.

Rellevància pràctica:

• El dany s'ha d'acreditar, no presumir: La infracció del deure de lleialtat —fins i tot quan hi concorren operacions vinculades realitzades sense autorització— no presumeix el dany ni inverteix la càrrega probatòria a efectes de l'acció social de responsabilitat. La mera interposició d'una societat vinculada és insuficient si els preus satisfets resulten ser de mercat. Aquesta doctrina contrasta amb el règim de l'acció d'anul·lació de l'article 232 LSC on, a diferència de l'acció social, n'hi ha prou amb l'afectació potencial a l'interès social, sense exigir-se un dany directe i quantificable.
• L'estratègia processal en la demanda delimita irreversiblement l'objecte del litigi: Qui reclama per «sobrepreu» no pot reconvertir la pretensió en cassació per reclamar la restitució de l'«enriquiment injust» si aquesta acció no va ser articulada en la instància. La correcta identificació i delimitació del petitum —incloent-hi l'acumulació expressa de les pretensions indemnitzatòria i restitutòria— és determinant des de l'inici del procediment.
• L'article 227.2 LSC i la restitució de l'enriquiment injust romanen sense resposta substantiva del Suprem: La qüestió de si aquesta acció restitutòria requereix acció autònoma o es pot exercir acumulada a l'acció social de responsabilitat, i si exigeix o no la prèvia acreditació del dany, seguirà sent un front de litigació rellevant en operacions vinculades. La sentència resol el cas per raons de congruència processal sense entrar en el fons.
• La distinció sobrepreu/sobrecost és insuficient per construir el dany: La sentència tanca el pas a la tesi del dany in re ipsa derivat de la intermediació d'una societat vinculada quan no s'acredita que el preu satisfet superi el de mercat. La intermediació, per si sola, no constitueix un perjudici indemnitzable en el marc de l'acció social.

Conclusió:

La STS número 1.129/2026 reforça que l'acció social de responsabilitat no és un mecanisme de sanció autònoma de les infraccions formals del deure de lleialtat, sinó un instrument de rescabalament del dany efectiu patit per la societat. La infracció del règim de conflictes d'interès —per greu que sigui— no genera responsabilitat si no s'acredita el perjudici patrimonial.

Alhora, la sentència deixa pendent la qüestió més rellevant des del punt de vista del dret substantiu: l'abast i el règim processal de l'acció de restitució de l'enriquiment injust previst a l'article 227.2 LSC, incloent-hi si requereix l'exercici d'una acció autònoma o es pot acumular a l'acció social de responsabilitat. Mentre el Tribunal Suprem no es pronunciï sobre el fons, i sense que de la sentència se'n derivi que la restitució procedeix amb independència de tot perjudici patrimonial, cal anticipar que una futura demanda que articuli expressament ambdues pretensions —indemnitzatòria i restitutòria— podria plantejar amb més solidesa la restitució dels beneficis obtinguts per l'administrador o la seva persona vinculada, amb independència de si el preu pagat va ser o no de mercat.