Passportgate a l’Eredivisie: claus de la sentència que evita repetir 133 partits

Un partit de futbol, un jugador sense el passaport en regla i 133 enfrontaments que podrien haver quedat sense efecte: aquest és el ‘Passportgate’ de l’Eredivisie.

Un tribunal neerlandès acaba de tancar la via judicial que obria la porta a repetir més de cent partits. Aquesta és la història i les claus d’una sentència tan cridanera com tècnicament precisa.

Per entendre la transcendència d’aquesta resolució, cal retrocedir fins al març de 2026. L’Eredivisie, la primera divisió del futbol dels Països Baixos, feia mesos que coexistia amb una situació que ningú havia detectat: diversos jugadors amb arrels indonèsies, surinameses o capverdianes havien acceptat representar aquestes seleccions nacionals sense saber que, en fer-ho, havien perdut automàticament la seva nacionalitat neerlandesa. El motiu és que l’ordenament jurídic neerlandès estableix que l’adquisició voluntària d’una nacionalitat estrangera comporta automàticament la pèrdua de la nacionalitat neerlandesa. En tractar-se de països que no pertanyen a la Unió Europea, aquests jugadors passaven a necessitar un permís de treball per exercir la seva professió als Països Baixos, l’obtenció del qual exigeix, per a majors de 21 anys, un salari mínim anual de 608.000 euros, llindar que la gran majoria no assolia. Al voltant de 25 jugadors es trobaven en aquesta situació, competint amb plena normalitat sense ser conscients que no disposaven de l’habilitació necessària per fer-ho.

La crisi va esclatar quan un comentarista va assenyalar en un pòdcast que el jugador del Go Ahead Eagles, Dean James, podria haver perdut la nacionalitat neerlandesa en acceptar la convocatòria de la selecció d’Indonèsia i, per tant, podria haver disputat sense el preceptiu permís de treball el partit del 15 de març de 2026 contra el NAC Breda, que el Go Ahead Eagles va guanyar per 6-0. Quatre dies després, el NAC Breda va presentar una denúncia formal davant la Reial Federació Neerlandesa de Futbol (KNVB), sol·licitant la nul·litat del partit i la seva repetició. El que havia començat com un comentari en un programa esportiu aviat es va convertir en una crisi sistèmica: segons la KNVB, en 133 partits de la competició havien participat jugadors que no estaven habilitats per jugar.

La decisió de la KNVB: el partit no s’havia de repetir

Abans que l’assumpte arribés als tribunals, corresponia pronunciar-se a l’òrgan federatiu competent. El 8 d’abril de 2026, el consell de competició de la KNVB encarregat de la supervisió dels partits de la Primera Divisió i la Segona Divisió masculines va resoldre no declarar nul el partit disputat el 15 de març de 2026 entre el NAC Breda i el Go Ahead Eagles, tot i haver-se acreditat que un jugador d’aquest últim equip no estava habilitat per jugar. En conseqüència, tampoc no en va ordenar la repetició. El NAC Breda va recórrer aquesta decisió davant el Tribunal de Primera Instància de Midden-Nederland, amb seu a Utrecht, sol·licitant que el tribunal obligués la KNVB a revocar el seu acord i a ordenar la repetició de l’encontre.

Les dues claus de la sentència del Rechtbank Midden-Nederland publicada aquest dilluns passat

El nucli de la controvèrsia jurídica no residia en si el jugador estava o no habilitat per jugar, sinó en si la KNVB estava obligada a declarar nul el partit i ordenar-ne la repetició. Per resoldre-ho, el tribunal va interpretar l’article 7 del reglament de competició del futbol professional neerlandès (RWBV, per les seves sigles en neerlandès) i en va extreure dues conclusions determinants:

Primera clau: sense “esborrar” el primer partit, no hi ha repetició

L’article 7(4)(b) del RWBV estableix que el consell de competició “pot” declarar nul el partit si així se sol·licita. Aquest “pot” (kan, en neerlandès) és la clau del pronunciament: expressa una facultat, no una obligació. El mateix terme apareix en l’apartat anterior del mateix article per reconèixer al fiscal del futbol professional la llibertat de decidir si tramita o no un expedient disciplinari. Seria jurídicament incoherent que una mateixa paraula, en un mateix article, concedís discrecionalitat al fiscal però imposés una obligació automàtica al consell de competició de la KNVB.

A això s’hi afegeix que la nul·litat del partit i la seva repetició són dues decisions autònomes i successives. El reglament utilitza el terme overspelen (traduït literalment com “tornar a jugar”) per referir-se a la repetició, però en el seu sentit tècnic i d’acord amb la sentència implica alguna cosa més precisa: refer un partit el resultat del qual ha estat prèviament anul·lat. La repetició és, per tant, conseqüència de la nul·litat, mai un acte independent. Això va desarticular l’argument central del NAC Breda: el club sostenia que, en trobar-se en zona de descens, el partit s’havia de repetir necessàriament. Tanmateix, si el consell de competició no declara nul el partit en primer lloc, la qüestió de la repetició ni tan sols arriba a plantejar-se.

Segona clau: la dimensió sistèmica de la crisi justifica apartar-se de la política habitual

El control judicial sobre la decisió del consell de competició és limitat: el tribunal únicament verifica si aquest va ponderar raonablement tots els interessos en joc. La KNVB va reconèixer que la seva política habitual és ordenar la repetició quan un jugador no està habilitat per jugar, però aquesta política està concebuda per a incidents individuals i aïllats. La situació aquí era radicalment diferent: 133 partits afectats simultàniament, amb només quatre jornades per disputar abans que conclogués la competició.

Dit en termes futbolístics: la KNVB no pot ignorar un jugador que s’introdueix indegudament en un partit puntual, però quan el problema afecta més d’un centenar de partits alhora, aplicar la norma ordinària hauria generat un caos més gran que el propi problema.

La sentència tanca el debat judicial, no el debat jurídic

La sentència és susceptible de recurs d’apel·lació. No obstant això, la pròpia naturalesa del conflicte fa que la viabilitat pràctica del recurs sigui pràcticament nul·la: queden tot just dotze dies perquè conclogui l’Eredivisie, un termini manifestament insuficient perquè un tribunal d’apel·lació pugui ordenar la celebració de 133 partits, i més havent resolt en aquest sentit el Tribunal de Primera Instància. El temps, que ha estat precisament un dels arguments determinants del pronunciament, juga ara també en contra de qualsevol impugnació.

Amb aquesta sentència sembla que es tanca el serial sobre si s’havien de repetir els partits de l’Eredivisie afectats per la crisi d’elegibilitat. Des de la perspectiva del dret espanyol, la resolució té un interès jurisprudencial limitat: es tracta d’una decisió ancorada en l’ordenament jurídic neerlandès que no invoca ni desenvolupa cap principi del dret de la Unió Europea. Tanmateix, sí que consagra una idea que transcendeix fronteres: els organismes federatius disposen d’un marge real d’apreciació per apartar-se de les seves pròpies polítiques quan la dimensió sistèmica d’un problema fa que els precedents ordinaris resultin inaplicables. Dit d’una altra manera, l’excepcionalitat dels fets pot justificar solucions excepcionals.

En l’àmbit del futbol espanyol, aquest principi recorda la creació dels play-offs de Segona Divisió B durant la pandèmia de la COVID-19, quan la Reial Federació Espanyola de Futbol va dissenyar un sistema extraordinari per resoldre els ascensos i descensos d’una temporada que no es va poder completar en condicions normals. En tots dos casos, la realitat va desbordar el reglament i els organismes competents es van haver d’adaptar-hi.

En el futbol, com en el dret, quan la realitat desborda la normativa, qui aplica les normes ha de decidir si s’hi aferra o bé busca solucions. L’Eredivisie va escollir la segona opció. I un tribunal li ha donat la raó.