Impacte de la Sentència del Tribunal Constitucional sobre els requisits d'admissió de demandes de recuperació de possessió

El Tribunal Constitucional ha resolt parcialment a favor del recurs d’inconstitucionalitat promogut per cent trenta-sis diputats del Grup Parlamentari Popular al Congrés dels Diputats contra diversos articles de la Llei 12/2023, de 24 de maig, pel dret a l’habitatge.

El Tribunal ha analitzat diverses qüestions, entre elles, la possible extralimitació de l’Estat en l’exercici de les seves competències en regular aspectes urbanístics i civils, la possible afectació de l’autonomia local i la presumpta vulneració de drets constitucionals com el dret de propietat i la tutela judicial efectiva. És aquí on ens aturarem, als apartats dos i sis de la Llei 12/2023, de 24 de maig, pel dret a l’habitatge.

Aquests apartats introduïen modificacions a la Llei d’Enjudiciament Civil, establint requisits addicionals per a l’admissió a tràmit de demandes de recuperació de la possessió. Específicament, es requeria que els grans tenidors d’habitatge acreditessin si la part demandada es trobava o no en situació de vulnerabilitat econòmica.

Els impugnants argumentaven que aquestes obligacions vulneraven el dret a la tutela judicial efectiva, consagrat a l’article 24.1 de la Constitució Espanyola, en imposar càrregues processals addicionals que podrien dificultar o retardar l’accés a la justícia per part dels demandants.

L’emissió per part de l’administració competent del document acreditatiu de vulnerabilitat econòmica del demandat, com a requisit per a admetre la demanda, es considera desproporcionada i poc raonable, ja que aquesta informació es pot acreditar mitjançant qualsevol mitjà de prova pel mateix demandat en la seva resposta a la demanda. També es critica l’exigència d’acreditar una conciliació obligatòria que no busca evitar el procés, sinó l’exercici de competències de caràcter social i de protecció de l’habitatge per part de les administracions competents. Aquestes funcions, que són alienes al procés, no haurien d’interferir en el seu desenvolupament i es podrien dur a terme mitjançant els serveis competents amb la simple al·legació per part del demandat de la seva situació personal i social.

Després d’una anàlisi detallada, el Tribunal va concloure que les mesures impugnades no eren raonables ni proporcionals. Va determinar que el requisit imposat a la part actora no compleix les exigències constitucionals del dret a la tutela judicial efectiva des d’un criteri de proporcionalitat. També va considerar que l’exigència d’acreditar la situació de vulnerabilitat de la part demandada avançava indegudament la seva protecció condicionant l’admissió de l’acció i imposava una càrrega excessiva als grans tenidors, complicant injustificadament l’exercici del seu dret a la tutela judicial efectiva.

A més, el Tribunal va assenyalar que aquestes mesures podrien generar retards indeguts en els procediments judicials, afectant negativament el principi de seguretat jurídica.

Per això, el Tribunal va estimar parcialment el recurs d’inconstitucionalitat, declarant inconstitucionals i nuls els articles 439.7 i 655 bis 2 de la Llei d’Enjudiciament Civil, afegits per la disposició final cinquena de la Llei 12/2023.

La inconstitucionalitat dels preceptes esmentats afavorirà que els propietaris de béns immobles puguin exercir amb menys traves els seus drets recuperatoris de la possessió, cosa que no implica que es vulnerin els drets d’aquelles persones en situació de vulnerabilitat.

Finalment, cal indicar que la sentència està pendent de la seva publicació al Butlletí Oficial de l’Estat.